Comença una nova aventura bloggera

Avui he decidit que ha arribat l´hora de renovar-se

Obro un altre blog, amb més contingut, més consistència i en anglès.

Podeu fer'hi una ullada aquí:

https://annainmotion.wordpress.com/


Seguiré publicant en aquest Blog, lenta però segura :)

Fins aviat!

Identitat


Últimament tinc un somni recurrent: marxo de viatge i no tinc la maleta llesta o he de tornar d'un viatge i no trobo el que m'havia endut. Bé, per a mi és més aviat un malson.

Intentant esbrinar el significat dels somnis he descobert que un viatge simbolitza la teva carrera professional, els teus objectius a la vida, una crisi d'identitat i/o no saber qui ets ni cap a on vas. Potser és cert que tinc una crisi d'identitat. No em sento pertànyer a enlloc, ara ja no. Des de que vaig arribar a aquesta ciutat he tingut el cor dividit entre el Regne Unit i Catalunya, entre Londres i Barcelona.

Sempre he pensat que és curiós com es tracta el tema de la identitat amb la gent que viu fora del seu lloc de naixement. Especialment en llocs com Londres, on els fills dels immigrats han crescut amb un sentiment de pertinença, als meus ulls, distorsionat. Han crescut emmirallats en el sentiment de pertinença dels seus pares, que no és el seu, han crescut dins l'esquizofrènia de viure una realitat i estimar-ne una altra. Una que no és tangible, no és real, no és la seva. És la idea intangible d'una cultura que no han viscut, que no han madurat i que, per tant, no podràn entendre. Per molt que els seus pares s'hi esforçin i els repeteixin fins a la sacietat que ells no són anglesos, que ells provenen d'un altre lloc, el cert és que el seu dia a dia es desenvolupa en un entorn totalment anglès, amb els seus costums i les seves tradicions, amb les seves coses bones i les dolentes.
Alguns d'ells creixen odiant el país on han nascut, no pas per elecció sinó per inducció. Un país on els seus progenitors, per altra banda, han cregut que tindrien un futur millor, més oportunitats, més prosperitat.

No vull dir que els emigrats no tinguin dret a conservar la seva identitat ni les seves tradicions, i tant que hi tenen dret, però per a mi un enfocament millor seria explicar als teus fills què és el que vas viure tu i ensenyar-los a entendre el país en el que viuen, fer-los ciutadans actius i no fent-los creure que ells, en realitat, no pertanyen al lloc on han nascut sinó a una altra terra, mar enllà, que visitaràn, amb sort, un o dos cops l'any.

Val a dir que el Regne Unit, i en especial la ciutat de Londres, són indiferents a les necessitats reals dels seus ciutadans, no tenen cap mena d'interès a ser entesos. Entendre'ls significaría crear comunitat, començar a construïr una societat intercultural i això si que no ho volen gens ni mica. Londres és una ciutat multicultural,segregada, dividida. L'individualisme imperant de la ciutat ha creat una legió d'esclaus que es maten per pagar preus astronòmics per la vivenda, per l'educació dels seus fills, per tenir una vida mínimament decent. Turcs, polonesos, hindús, jamaicans, tots acaben tan cansats després de llargues hores laborals que l'últim que volen és ficar-se en política o temes socials.

I si, tots enyoren la seva terra, però pels seus fills és una terra que mai va ser seva, ni mai ho serà, i s'han perdut el millor que aquest país els podia oferir, un present pròsper, un present que hi és, amb tots els seus defectes i virtuts. Viure l'ara i l'aquí és el millor regal que et pots fer a tu mateix i als que t'estimes.

La meva vella amiga

Avui és un dia fosc. Busco la llum enmig de la negror però no la trobo. Busco un camí, una senyal, una espurna, una idea, però aquesta espessa boira ho cobreix tot, és la meva vella amiga: la por.

La por a no complir les expectatives, tant les que crec que els altres tenen de mi com les que jo mateixa m'he marcat. La por a no donar la talla, a no ser prou, a no fer prou. La por a decepcionar aquells que m'estimen i creuen en mi.

La por és la meva companya de viatge, és sempre amb mi. Hi ha moments en què ella és més forta, d'altres ho sóc jo. Però sempre hi és, constant, present, pacient.

És una lluita constant, a estones més lleugera, altres més feixuga, però cal que em despisti un minut per trobar-la de cara, mirant-me sorneguera i dient: "Què? Et pensaves que ja t'havies lliurat de mi?"

Sé que la por no ha de guiar les meves decisions, però també sé que ignorarla no em porta enlloc. Cal encarar-s'hi, mirar-la als ulls i dir-li "Si, ja sé que sempre ets amb mi, que no desapareixeràs per art de màgia, però si aconseguim unir forçes juntes serem invencibles"

Perquè no es tracta d'ignorar-la, al capdavall forma part de mi, de qui sóc, de com sóc. No em defineix, però em guía, m'impulsa, fins i tot a cops m'aconsella.

La por és la meva vella amiga, jo trio si m'immobilitza o m'esperona, al cap i a la fi, només depèn de mi.

Màscares

Un estudi d'una universitat alemanya diu que el Facebook i les xarxes socials promouen l'enveja entre tots aquells que les fan servir. L'estudi assegura que el fet de veure que als nostres amics els va tan bé i que són tan feliços ens fa infeliços a nosaltres.

Està clar que tot allò que compartim a les xarxes socials és només una petita part, la nostra millor part. Si un diumenge a la tarda t'agafa per plorar, no ho penjaràs perquè tothom ho pugui veure, si més no, la gran majoria de la gent no ho fa. Si resulta que a la feina et tracten malament, o estàs a punt de perdre-la, no és el que et fagi més il.lusió compartir amb els teus amics. Tu el que vols és que et vegin alegre, disfrutant de la vida, amb amics, somrient, passant-ho bé. Només faltaria que ens veiéssin les febleses. Però estar trist, o enfadat, o tenir un mal dia, fins i tot una mala època, no és dolent.

Ens creem una màscara, una façana, la qual venem a la gent que ens envolta. Però la realitat és que som persones complexes, amb inseguretats, pors, fortaleses i contradiccions. Potser ara més que mai, gràcies a les xarxes socials, el nostre jo verdader es pot amagar més fàcilment, darrera l'ordinador. Ja no cal que parlem cara a cara, ho fem pel xat. No cal que ens mirem als ulls, ja podem penjar les fotos o enviar-les pel whatsapp.

Potser per això la informació que compartim està més manipulada que mai.

Es fa difícil tornar a l'autenticitat, al recomfort d'una abraçada, un gest, un agafar la mà en el moment oportú, una mirada que ho diu tot, és més fàcil teclejar els sentiments sense haver de mirar als ulls que dir el que sents cara a cara.

Potser el fet de viure lluny em fa veure-ho les relacions interpersonals des d'una altra perspectiva. Si que és cert que sempre he pensat que les xarxes socials ens alienen, i que jo en sóc una de les seves víctimes. Amaguen el que realment som, despersonalitzen les relacions, es perd l'essència. I tot i que val a dir que sense internet la meva vida seria molt diferent, si que veig que ens cal parar i mirar cap a on estem anant, quines relacions interpersonals estem creant, quins lligams estem establint i en base a quins paràmetres medim les nostres amistats.

Però això serà per al proper post, potser en un altre diumenge a la tarda en què la tristesa m'agafi per sorpresa, la ràdio doni una altra notícia interessant i la meva inspiració torni per donar vida al Blog, una més de la llarga llista d'adiccions "internetils" de les quals sóc víctima i perpetuadora.

Raimon



Se'l veu gran,cansat, amb els ulls petits i el mateix pentinat de fa 30 anys que el fa inconfusible. Sentir en concert a Raimon a Londres és una d'aquelles coses que només passen un cop a la vida,una d'aquelles coses que no et pots deixar perdre.

Canta "Jo vinc d'un silenci", "Quan s'acosta la nit" i "Parlant-me de tu". I de cop i volta ja no sóc a l'auditori d'una universitat del centre de Londres: sóc vora el mar càlid, puc sentir la sorra, la vesprada, la olor del Mediterrani. M'he traslladat a aquest lloc tan bonic que és casa meva, només amb unes cançons.

Se'l veu gran,si, pots veure que el pas del temps no perdona. Però quan canta "Al Vent" o "Diguem No", se'm posa la pell de gallina. No sé si és perquè em recorda a la lluita que van viure la generació dels meus pares de la qual en som hereus o perquè em fa pensar en la lluita que encara ha de venir, aquesta guerra invisible que estem vivint, una guerra on les cançons de Raimon encara segueixen vigents. 
 
Un Raimon que ens diu que no hem de tenir por de dir No, que això no és el que volem. Un Raimon que ens diu que cal seguir lluitant, malgrat tot.

Un any i 6 dies


Sec al balcó de casa meva, avui ha sortit el sol i fa un dia fantàstic. 
Ha passat una setmana des de que la vaig comprar i la meva planta encara sobreviu.  
És aquella hora de la tarda en què no hi ha gaire gent al carrer, només l'autobús que em porta cada matí al metro perquè pugui anar a treballar passa ràpid perquè avui ningú ha demanat parada. La meva veïna estén la roba i uns nens juguen al petit espai de gespa que queda amagat entre els edificis. Penso que m'agrada ser aquí. També penso que enyoro Barcelona. I que les dues ciutats em dónen coses diferents. Una em dóna feina, noves experiències i una perspectiva de futur que em motiva. L'altra l'acolliment dels meus amics, l'escalfor de la meva família i la sensació de pertànyer a un lloc meravellós. Es fa difícil la tria. Ni que sigui una tria temporal. I sé que em fa bé aprendre a estar sola, a pensar en mi mateixa, aprendre a sortirme'n malgrat tot. 
Però de vegades l'enyor s'apodera de mi i he de reprimir les ganes de llençar la tovallola i pujar al primer avió destí BCN.

Ningú va dir que fós fàcil, això ja ho sé. I també sabia que hi hauria moments com aquests.
Només cal seguir endavant, malgrat tot, seguir lluitant

Cafè i llibreta


Sec a l'últim pis d'un M&S de Oxford Streeet. Tot i ser un un país llunyà no he canviat massa de costums. Un dels que encara conservo és el de seure en un cafè i escriure. Val a dir que mai surto de casa sense una llibreteta(*) i un bolígraf, per mi és bàsic i imprescindible.
I és que de tant en tant necessito seure en un cafè i escriure. Ho trobo, fins i tot, terapèutic. M'ajuda a posar les idees en ordre, a entendre'm una mica més, a endreçar tot el batibull de coses que em passen pel cap.
I escric, escric sense parar, pàgines i pàgines que segurament no rellegiré mai més. I en realitat tant me fa, tot i que en el fons tinc l'esperança de, algún dia, algun descendent meu trobarà aquestes llibretes i li agradarà tafanejar-les, com hagués fet jo. Poder saber com era i què feia un dels seus avantpassats. Per això les guardo totes, les llibretetes, em sembla bonic poder deixar escrit quelcom per a la posteritat, i potser per això també escric en aquest blog, qui sap.
I és que sé que no sóc una gran escriptora, que no tinc un gran domini del llenguatge, però m'agrada escriure, no ho puc evitar. Cafè i llibreta, sempre a mà.

(*)Notis que el terme llibreteta no defineix una llibreta "normal", es refereix a una llibreta normalment de DIN A5, amb alguna cosa que la caracteritza com a especial, com per exemple el color, algun dibuixet a la portada, etc..