Està clar que tot allò que compartim a les xarxes socials és només una petita part, la nostra millor part. Si un diumenge a la tarda t'agafa per plorar, no ho penjaràs perquè tothom ho pugui veure, si més no, la gran majoria de la gent no ho fa. Si resulta que a la feina et tracten malament, o estàs a punt de perdre-la, no és el que et fagi més il.lusió compartir amb els teus amics. Tu el que vols és que et vegin alegre, disfrutant de la vida, amb amics, somrient, passant-ho bé. Només faltaria que ens veiéssin les febleses. Però estar trist, o enfadat, o tenir un mal dia, fins i tot una mala època, no és dolent.
Ens creem una màscara, una façana, la qual venem a la gent que ens envolta. Però la realitat és que som persones complexes, amb inseguretats, pors, fortaleses i contradiccions. Potser ara més que mai, gràcies a les xarxes socials, el nostre jo verdader es pot amagar més fàcilment, darrera l'ordinador. Ja no cal que parlem cara a cara, ho fem pel xat. No cal que ens mirem als ulls, ja podem penjar les fotos o enviar-les pel whatsapp.
Potser per això la informació que compartim està més manipulada que mai.
Es fa difícil tornar a l'autenticitat, al recomfort d'una abraçada, un gest, un agafar la mà en el moment oportú, una mirada que ho diu tot, és més fàcil teclejar els sentiments sense haver de mirar als ulls que dir el que sents cara a cara.
Potser el fet de viure lluny em fa veure-ho les relacions interpersonals des d'una altra perspectiva. Si que és cert que sempre he pensat que les xarxes socials ens alienen, i que jo en sóc una de les seves víctimes. Amaguen el que realment som, despersonalitzen les relacions, es perd l'essència. I tot i que val a dir que sense internet la meva vida seria molt diferent, si que veig que ens cal parar i mirar cap a on estem anant, quines relacions interpersonals estem creant, quins lligams estem establint i en base a quins paràmetres medim les nostres amistats.
Però això serà per al proper post, potser en un altre diumenge a la tarda en què la tristesa m'agafi per sorpresa, la ràdio doni una altra notícia interessant i la meva inspiració torni per donar vida al Blog, una més de la llarga llista d'adiccions "internetils" de les quals sóc víctima i perpetuadora.
